POSTED BY HDFASHION / April 4TH 2024

Paolo Roversi a Galliera musée de la mode de la ville de Paris

Aquesta no és només una gran –la més gran, en realitat– exposició de l'obra de Paolo Roversi, també ho és la seva primera a París, la ciutat on va començar la seva carrera com a fotògraf de moda l'any 1973. L'exposició es va inaugurar al museu de la moda de París Palais Galliera. Els organitzadors van reunir 140 obres fotogràfiques, incloses algunes que no havien estat mai vistes pel públic abans, van afegir coses com revistes, lookbooks, invitacions amb imatges de Roversi i els Palaroids del fotògraf. Tot això va ser muntat per Sylvie Lécallier, la conservadora en cap de la col·lecció fotogràfica del museu. Presentats junts per primera vegada com a celebració dels 50 anys de la fotografia de Roversi, mostren als visitants què inclou el seu art i com funciona.

< /p>

La gran majoria de les obres de Roversi en general, i d'aquesta exposició en particular, són retrats (tot i que també hi ha fotos de la seva càmera preferida i d'un gos potser també el seu preferit, però també són tipus de retrats). I gràcies a l'especificitat de la seva obra, la gran majoria dels temes dels retrats són models; ha treballat amb tots els models famosos dels darrers 30 anys, però poques vegades fa retrats de celebritats. Però fins i tot quan filma les famoses models, mai reprodueix els tòpics familiars al públic: no tipifica els seus súbdits com a deesses sexy, noies coquetes, androides andrògins o altres estereotips populars. En una de les seves entrevistes, Roversi diu el següent sobre el seu art, encara que l'anomena “tècnica”, no “art”: “Tots tenim una mena de màscara d'expressió. Et dius adéu, somriu, tens por. Intento treure totes aquestes màscares i restar poc a poc fins que et quedi alguna cosa pura. Una mena d'abandonament, una mena d'absència. Sembla una absència, però de fet quan hi ha aquest buit crec que la bellesa interior surt. Aquesta és la meva tècnica."

Kate Moss no sembla la reina de l'heroïna chic, la Natalia Vodianova no sembla un cervatillo espantat i l'Stella Tennant no sembla l'Orlando de Virginia Woolf. El que els passa a tots és exactament el que diu Roversi: treu totes aquestes màscares fins que només queda alguna cosa pura. Paradoxalment, aquesta desvinculació creada per la seva càmera no amplifica la distància entre l'espectador i les models, sinó que la redueix, apropant-los a nosaltres en la seva humanitat, amb tota la seva idiosincràsia personal. Això es nota especialment a la sèrie Nudi, que va començar l'any 1983 amb un retrat nu d'Inès de La Fressange per a Vogue Homme, rodat en el punt àlgid de la seva carrera, i després va continuar com el seu projecte privat, on va fotografiar famoses i no tan famoses. models. Sempre de la mateixa manera: retrats nus a mida completa, mirant directament a la càmera, sota llum plena directa sense ombres, filmats en blanc i negre i després tornats a fotografiar amb una Polaroid de 20 x 30, i aquest efecte aparentment distanciador i unificador té va crear una profunditat i expressivitat especials. Es recullen a l'exposició en una sala separada, i aquesta és potser la seva part més commovedora, perquè aquests cossos nus estan desproveïts de qualsevol sexualització.

En general, a Roversi li agrada treballar amb la càmera Polaroid de 8x10, la pel·lícula per a la qual ja no es fa, i el fotògraf, segons va dir, ha comprat tot el que va trobar. Aquesta càmera s'ha associat amb el seu estil distintiu i molt reconeixible que utilitza el color i la llum per crear l'efecte d'una pintura. I fins i tot quan utilitza altres càmeres, l'efecte hi és. Molts han intentat i estan intentant copiar aquest efecte, però el resultat sol ser alguna cosa que recorda el treball de la IA. El realisme màgic original de Roversi es pot veure en detall a l'exposició: a les seves rodatges per a Vogue France, Vogue Italia, Egoïste i Luncheon, a les seves campanyes per a Yohji Yamamoto, Comme des Garcons i Romeo Gigli. L'obra de l'escenògrafa de l'exposició Ania Martchenko, que va crear diversos dels seus trompe-l'œil característics en forma de finestra o porta lleugerament oberta que emeten llum, emfatitza l'ús de la llum per part del mestre tant de manera metafòrica com literal.

Però la mateixa interacció de Paolo Roversi amb la moda, amb les col·leccions de moda, és força única: dispara d'una manera que la converteix en un tema secundari de la imatge, però les fotografies no deixen de ser moda. Com ell mateix diu: “La roba és una gran part d'un quadre de moda. És una gran part del tema. Tot i que, per a mi, cada imatge de moda és com un retrat –veig i tracte cada imatge com un retrat, d'una dona, d'un home o d'un nen–, però la roba sempre hi és i pot fer molt la interpretació de la imatge. més difícil.”